Dissabte 2 de novembre, la catequesi l’havíem de fer al cementri, al ploure ens hem quedat al local. Hem escenificat el conte:

EL PETIT CUC

Un dia un petit cuc caminava en direcció al sol.  Molt a prop del camí es va topar amb una llagosta.

–  On vas?- li va preguntar la llagosta.

Sense deixar de caminar, l’eruga va respondre:

–  Aquesta nit he tingut un somni. He somniat que des del cim de la muntanya jo contemplava tota la vall. M’ha agradat molt el que he vist en el somni i he decidit realitzar-lo.

Sorpresa, la llagosta va dir mentre el cuc s’allunyava:

–  Deus estar boig! Com podràs arribar-hi? Tu, una simple eruga…!? Una pedra et serà una muntanya, un petit bassal un mar, i qualsevol tronc una barrera que no podràs saltar!

Però el cuc ja era lluny i no l’escoltava. El seu cos diminut no parava de moure’s. De sobte, es va sentir la veu de l’escarabat:

–  On vas, amb tant d’esforç?

El cuc ja suava i va dir, gairebé sense alè:

–  He tingut un somni i desitjo realitzar-lo, pujar a aquella muntanya i des d’allà contemplar tot el nostre món.

L’escarabat no va poder aguantar-se el riure, es petava de riure. Va dir:

–  Ni jo, amb aquestes potes tan grans, no intentaria assolir un repte tan ambiciós-

i va quedar-se tombat a terra partint-se de riure, mentre l’eruga continuava el seu camí, després d’haver avançat ja uns quants centímetres. Igualment l’aranya, el talp, la granota i la flor van aconsellar al nostre amic de deixar-ho córrer.

–  No ho aconseguiràs mai! li deien, però en el seu interior hi havia un impuls que l’obligava a seguir.

Ja esgotat, sense forces i a punt de morir, va decidir aturar-se per descansar i construir amb el seu últim esforç un lloc on passar-hi  la nit. “Estaré millor”, fou la darrera cosa que va dir… i va morir.

Tots els animals de la vall van anar a mirar les seves restes. Allà hi havia l’animal més beneit del poble. Havia construït la seva pròpia tomba en pretendre realitzar un somni irrealitzable.

Un matí en què el sol lluïa d’una manera especial, tots els animals es van congregar al voltant del que s’havia convertir en una lliçó pels atrevits. De sobte, quedaren atònits en veure que la closca dura que hi havia començava a esquinçar-se i ben bocabadats quedaren en veure uns ulls i una antena que no podia ser la de l’eruga que creien morta. A poc a poc, talment com per deixar-los recuperar-se de l’ensurt, anaren sortint unes boniques ales acolorides amb els colors de l’arc de Sant Martí. No donaven crèdit als seus ulls. del cuc n’havia sorgit una preciosa papallona. Ara no costava gaire imaginar què passaria: la papallona marxaria volant i volant fins arribar a la gran muntanya, començant d’aquesta manera a realitzar el seu somni, el somni pel qual havia viscut, pel qual havia mort i pel qual havia tornat a viure. Tothom s’havia equivocat…

Aportat per Montserrat Coll Extret de “El Rebost”

i després hem posat la nostra mà als cartells que havien preparat les catequistes.

JESÚS ENS DIU: VINE AMB MI  – ANEM-HI JUNTS  – AJUDEM ELS ALTRES   I HO CELEBREM AMB ALEGRIA.