L’església parroquial de Sant Andreu:

CONSOLIDACIÓ DE L’ESCOLA DEL CAMP.

<<L’escola del Camp>> és el nom que J. F. Ràfols donà a un grup d’arquitectes, entorn de les figures de Jaume Amigó i Pere Blai, que en la seva arquitectura apareixen com aplicadors d’esquemes classicistes a Catalunya, manifestant una voluntat d’assimilar fórmules del renaixement italià.

L’arquebisbat de Tarragona a darreries del segle XVI es presenta com la zona arquitectònica més avançada de Catalunya, en un ambient humanista i obert als corrents europeus. No només per part del seu bisbe Agustín; hipòtesi repetida amb insistència, sinó especialment per tot un grup d’eclesiàstics il·lustrats.

Una construcció fonamental de l’arquitectura catalana del renaixement és la de l’església de Sant Andreu de La Selva del Camp. En ella apreciem la majoria dels trets arquitectònics que defineixen l’escola:

• · Nau única, amb capelles laterals comunicades entre els contraforts.
• · Volta de canó amb llunetes.
• · Introducció de la cúpula amb tambor. La de La Selva, juntament amb la del Santíssim de la catedral de Tarragona, són les primeres construïdes a Catalunya, contemporànies de les de l’Escorial.
• · Galeria alta en forma de tribunes.
• · Aplicació dels ordres en l’organització dels alçats. Predomini del dòric i el toscà.
• · Contrast bicromàtic amb duplicitat de materials entre el parament i els elements de motlluratge.
• · Lliure modificació de timpans i entaulaments respecte els models renaixentistes italians.
• · Austeritat decorativa.

El contracte i la construcció.

UN LLARG I ACCIDENTAT PROCÉS

El 1546 el Consell de la vila parla de l’estat ruïnós de l’Església antiga. El 1579 l’arquebisbe Antoni Agustín n’ordenà la construcció d’una de nova, i l’any següent donà el permís d’utilitzar part del terreny del castell.

La nova traça i el projecte es decidí l’1 de maig del 1582 entre Pere Blai i Jaume Amigó. Hi eren presents l’ardiaca Rafel- Joan Gili i el prior de Scala Dei, Pere Aguiló. El dia 5 es presentà al Consell, i Blai demanà 30.000 lliures per a realitzar l’obra. Finalment, l’1 d’agost Pere Blai contractà un terç de l’edifici per 8.200 lliures: la capçalera i dues capelles per banda, a acabar en el termini de set anys.
La primera pedra es col·locà el 10 de novembre del 1582:

<<se posa la primera pedra de l’edifici de la nova iglésia que la vila de la Selva ha determinat fer en lo mateix lloc de la iglésia vella; la present s’és posada per mestre Pere Blay, mestre de cases, la qual ha emprès de fer un ters de la iglésia conforme la trassa per ell i pel Sr. Rector de Tivissa feta>>.

Per a fer la capçalera calia enderrocar la rectoria, fet que comportà demanar permís al Papa; aquesta autorització arribà el 12 de desembre del mateix any. El 1588 l’obra de Blai estava força avançada: ja es parlava de posar-hi gàrgoles. L’any següent l’edificació féu alguns moviments i es desconfià de la innovadora volta de llunetes amb rajola. El 1592 la vila inicià un plet amb l’arquitecte a causa de la fissura. Fins el 1616, l’obra restà paralitzada. Encara continuava utilitzant-se pel culte l’Església vella, aleshores enderrocada només en part. Pere Blai vingué a visurar o inspeccionar els fonaments i féu redreçar les represes.

L’any 1618 l’encarregat de la construcció és Joan Vaguer, el qual fa les trones, la porta de la paret de l’evangeli (1619), les voltes de les primeres capelles i enderroca l’absis de l’església vella i la paret del castell. A finals d’agost del 1625 col·loca les campanes i el rellotge. El 1632 l’església primitiva estava totalment enrunada, però la nova es mantenia aturada. El 1637, el nou mestre és en Josep Arbell, el qual aixeca les voltes de les tribunes. L’any següent, quan havia de començar la volta major que restava (quatre trams), la vila li interposa un plet que detura novament la construcció.

El 1640, ja difunt Josep Arbell, continua el seu treball el mestre de cases Pere Mateu, contractat per la viuda d’Arbell. Finalment, uns Mestres de cases de Tarragona emblanquinen la volta, treuen les bastides i acaben dos arcs de pedra picada (tot per 750 lliures, 28 sous, 6 diners).

Estem en l’inici de la guerra dels segadors i la pesta. Les obres es paralitzen i ja restaran inacabades. Algunes actuacions posteriors, del segle XVIII, faran un cor i un cancell <<provisionals>>, que han arribat fins els nostres dies.

D’on sortiren els diners per a l’obra? La vila es comprometé a provenir de calç, de rajoles, de teula italiana, de <<caperons>> i d’una sínia per a amarar la calç, també de manobres, i a construir una carretera fins a la pedrera, per a facilitar el transport. A principis del 1583 ja estava molt avançada.

Cada selvatà havia d’aportar dos feixos de llenya diaris per a coure la calç i s’imposà un nou tribut sobre les mercaderies i els fruits que es venien a la vila.

El 1613, després de vint anys d’estar les obres aturades, es creà un nou impost sobre la carn i el peix. Tres anys més tard, es tornà a fer una crida per aportar llenya per a coure la calç i s’acabà la carretera de la pedrera.

Les imposicions no subvencionaren la immensa empresa, sinó que la Universitat o Ajuntament encarregà diferents censals o préstecs per tal de fer front a les despeses. Alguns d’ells hipotecaren sobre La Selva fins el segle passat.

Els autors

Són molts els autors que intervingueren en la gran manifestació artística que és l’Església Parroquial de La Selva del Camp. El projecte l’atribuïm Jaume Amigó i Pere Blai (1582) La construcció, al mateix Pere Blai (1582-1589), a Joan Vaguer (des del 1618), a Josep Arbell (des del 1637), a Pere Mateu (des del 1640), el qual cobrí la volta i tancà la façana interior. Restà inacabada. Posteriorment es construí un cor i una façana provisionals –els que veiem avui- a final del segle XVIII (1782).

Vegem, breument, l’obra dels dos projectistes als quals devem aquesta construcció fonamental de l’arquitectura catalana del Renaixement; i que són considerats els propulsors de la renovació renaixentista de l’arquitectura catalana.
JAUME AMIGÓ: Prevere, natural d’Ulldemolins i rector de Tivissa. Reconegut projectista i visurador, introductor de l’art del renaixement.
El 1549 i 1599 viatjà a Roma. Coneixia molt bé l’obra de Vignola. El 1562 realitza el projecte de l’orgue de la seu de Tarragona. El 1582-4, el portal i la capella del Santíssim de Tarragona, de la qual féu el projecte i dirigí les obres. El mateix 1582 emprèn la traça de la nostra església – junt amb Pere Blai. L’any següent, la de l’església d’Ull-demolins.

PERE BLAI (1553-1621): Mestre de cases i arquitecte, d’una família de Mestres de cases barcelonins originaris de Tremp. El 1584 és nomenat mestre de cases barcelonins originaris de Tremp. El 1584 és nomenat mestre de cases de la Seu de Tarragona. El 1594 treballa en el Seminari Tridentí i el 1596 fa la traça i el treball del Palau Arquebisbal de Tarragona (destruït el 1813). Conegut també pel seu treball al Palau de la Generalitat de Barcelona (1597-1619).

Trets arquitectònics i artístics.

PLANTA:

De tipus gòtic d’església de nau única amb capelles laterals entre els contraforts, però amb una capçalera quadrada. Tota ella dibuixa un gran rectangle. La composició és simple. Destaca com a novetat, a més de la capçalera, la comunicació de les capelles entre sí i amb les sagristies, cosa que comporta una circulació a través de tot el perímetre interior.

La capçalera té un cos central, quasi quadrat, cobert per una cúpula i dues sagristes rectangulars. Està separada de la nau per una gran arcada en forma d’arc de triomfal.

La nau està constituïda per sis trams independents, formats per una capella lateral a cada banda, capelles quasi quadrades (una mica més amples que fondes), comunicades entre sí.

Les capelles laterals –sis per banda-, s’alcen sobre dos esglaons de pedra picada i configuren arcades de 22 pams de llum i 40 d’alçada.

Les de les tribunes amiden igual de llum i tenen 36 pams d’alçada, tot i que la distància del paviment a la clau dels arcs és igual en tots dos pisos. Tant les capelles com les tribunes es comuniquen entre sí: les capelles mitjançant arcs adovellats de 6 pams de gruix, 20 d’alçada i 8 pams de llum; les tribunes, per obertures rectangulars que indiquen, potser, una ràpida finalització.

CONSTRUCCIÓ:

L’aparell és de pedra picada de sauló: pilastres, cornises, impostes, esglaons, arcs, i altres motllures. La resta està emblanquinat.

Els suports són els contraforts laterals, com en el gòtic, i les tribunes o galeries superiors no tenen una funció estructural.

La coberta, volta de canó amb llunetes, és molt innovadora. La volta descarrega sobre els arcs formers, peraltats, per sobre les tribunes. Ve reforçada per arcs faixons que neixen de les pilastres de segon ordre i les prolonguen. Les voltes de les capelles laterals i de les tribunes són de canó de mig punt. Com a nou sistema constructiu, i que cal destacar, és el tipus de material emprat: el maó o rajola. Pere Blai en fou l’introductor a l’arquitectura catalana.

DECORACIÓ:

L’ornamentació queda circumscrita a les motllures de pedra picada, que contrasten amb l’emblanquinat de les parets i la volta, en una bicromia. Sembla ser que la idea original d’en Blai i Amigó era comptar amb l’element de la llum, avui gairebé inexistent. S’hauria previst l’obertura de finestres a les capelles i tribunes, i també a la cúpula com a llanterna sobre tot l’edifici.

L’espai s’organitza a través d’ordres de pilastres superposades que tenen més que una funció estructural, un valor decoratiu. Les primeres d’ordre dòric, sense estries i sobre pedestal, tenen un entaulament de 8 pams –com correspon als quatre mòduls- típic: arquitrau i fris (el doble de gran que l’arquitrau) format per tríglifs i gotes. El segon ordre és reduït, sense entaulament i repeteix el primer, un dòric simplificat, barrejat amb toscà. No trobem, per tant, l’ús de diferents tipus de superposició. Una de les causes de l’aplicació d’aquesta solució és la diferent proporció: si el mòdul del primer ordre era dos, en el segon passa a ser d’un pam i tres quarts.

ELEMENTS CARACTERÍSTICS:

Ja hem fet esment d’alguns elements innovadors, tant d’estructura – capçalera quadrada, inspiració rigorosament clàssica de l’alçat, comunicació entre tots els espais secundaris, capelles, sagristies, presbiteri-, com constructius- voltes de canó amb llunetes, de maó-. Ens deturarem ara en la cúpula sobre tambor, que juntament amb la de la capella del Santíssim de la catedral de Tarragona, són les primeres sobre tambor de la Catalunya renaixentista.

En l’espai del presbiteri s’aixequen quatre arcs de mig punt, motllurats i adossats, sobre els quals, a través de les petxines, se sosté un enteulament lleugerament el·líptic de 8 pams (arquitrau, fris i cornisa dentellada). Sobre aquest s’aixeca el primer cos del tambor, llis, de 12 pams d’alçada i 5 de gruix. Acaba amb una faixa de pedra picada (6 pams d’ample per 11 d’alçada), amb motllura a l’interior i faixa plana a l’exterior. Entre les finestres hi ha petites pilastres de pedra picada amb capitell compost que sostenen un enteulament proporcionat. Sobre aquesta s’assenta la cúpula simple de rajola. Tot el seu interior està estucat.

EXTERIOR:

L’exterior està inacabat. L’espai se’ns mostra com un immens paral·lelepípede ajagut, on sobresurt la inacabada cúpula amb tambor, que defineix la silueta de l’església, sense campanar, creuer, ni desnivells. El parament és completament llis, tallat en pedra saulonenca, modelat en les arestes vives per un lleu encoixinat seguit.

Elements i objectes artístics.

TOMBA DE SANT ANDREU:

El mes de juny del 1601 es demana permís per a <<fer la tomba gran que hi ha al mitj del presbiteri, la qual se nomenava la tomba de Sant Andreu>>. Per enterrar-s’hi calia pagar 20 sous per caritat de Sant Andreu. Podem observar la làpida encara avui.

L’ORGUE:

Fou destruïda l’any 1936. El 7 d’agost del 1696 la Universitat de la vila concertà amb el mestre d’orgues André Borgero (autor de les orgues de Tortosa i València) l’orgue i la cadireta per 1.150 lliures; i amb el mestre de Valls, Lluís Bonifàs, la caixa per 490 lliures. S’acabà del tot el setembre del 1701.
Entre els diversos objectes artístics destaca per la seva devoció la:

RELÍQUIA DE SANT ANDREU:

El braç de plata daurada on encara avui hi ha la relíquia de Sant Andreu, un os d’un dit de la mà, fou construït per l’argenter de Tarragona, Maymó, el 1614, pel preu de 110 lliures.

El retaule major barroc.

UNA GRAN OBRA ESCULTÒRICA PER A UNA GRAN OBRA ARQUITECTÒNICA.

El dia 4 de març del 1703 el Consell de la vila de La Selva del Camp determinava <<que la vila emprengue lo fer lo retaule major>>.

El contracte definitiu es signarà el 10 de març del 1704 amb l’escultor de Barcelona Llàtzer Tremulles per l’elevat preu de 6.000 lliures. Es fixa un termini de set anys.

Contribueix en el pagament el senyor de la vila, l’Arquebisbe de Tarragona, amb 700 lliures.

La traça o model del treball a fer el presentà el mateix Comú, acompanyat d’un text on s’especifiquen les proporcions, la iconografia, els materials i la tècnica emprats. El retaule, de grans dimensions, era de torre, és a dir, no estava adossat a la paret, sinó que s’hi podia passar pel darrera, i amb un cambril accessible per a ornamentar els sants. El cos estava dividit en tres andanes, i una escala permetia l’accés als diferents sostres.

El peu -l’únic element conservat avui dia in situ- s’escolpia amb pedra de La Selva: Quatre atlants anomenats popularment <<bastaixos>> que emmarquen dos escuts de la vila. La resta era de fusta d’àlber. L’any 1705 s’havia acabat el peu de pedra i la primera andana. El 1708 s’acabarà la segona. Però, el 21 de juliol del 1711, quan faltava fer el remat final –un calvari-, el responsable, Llàtzer Tremulles, mor. Serà un escultor de Valls, originari de Sarral, Antoni Veciana, qui l’acabarà, per 225 lliures. Restava poca feina. No es durarà fins el segle XIX (1863). Malauradament, fou destruït el juliol del 1936.

La vida parroquial: Les confraries.

Han estat moltes les confraries que han vertebrat la vida de la parròquia de La Selva al llarg de la seva historia. En el segle XIII ja tenim notícia de la del Cos de Crist –o de la Candela o del Santíssim Sagrament que es transforma en la confraria de la Minerva en el segle XVI.

Paral·lelament, no són menys importants les manifestacions populars de la vida religiosa del poble, com les processons, encara en plena vigència. Destaquen, com arreu de Catalunya, la de corpus (documentada des del segle XVI) i sobretot les del Divendres Sant.

En època medieval, les dones casades es vertebraven entorn de la confraria de la Verge Maria i els seus fadrins en la confraria del Roser. En el segle XVI es creen la del Sant Nom de Jesús, la dels ollers (1547) i la de Sant Josep i Sant Domènec (1598, que agrupava els fusters, Mestres de cases i altres). Els ollers obtindran el 1614 una relíquia de Sant Hipòlit.

En la centúria sis-centista i principis del XVIII les confraries viuen la seva eclosió.

El 1614 neix la confraria de Santa Magdalena (dels sastres) i dos anys més tard la de la Puríssima Sang de Jesucrist, una de les que tindrà més influencia i importància. Durant la dècada dels vint apareixen la de Sant Joan Baptista (que agrupava els sabaters, els corders i els espardenyers), la de la Concepció (les noies solteres) i la de Sant Prim i Sant Isidre (els pagesos). El 1690 signen els estatuts la confraria de Sant Cosme i Sant Damià (dels apotecaris, els metges i els cirurgians).El 1701 es legitima la confraria de Sant Antoni Abat i la de Sant Josep.

L’any següent, la de Santa Llúcia. Totes elles estaven encarregades d’un altar d’una capella de l’Església Parroquial. Finalment, el 1712, es funda una altra confraria, la de Sant Felip Neri.

Avui continuen les confraries de la Puríssima Sang , del Cor de Jesús, del Cor de Maria, del Roser i de Sant Antoni; les associacions de les Filles de Maria, Acció Catòlica – rama femenina-, Càritas; i l’Schola Chantorum, que ajuda en la litúrgia i participa especialment en les festes assenyalades del poble i en la Presentació del Ministeri o Assumpció de Madona Santa Maria. Les festes principals de la parròquia i de la vila són la Festa Major per Sant Andreu (30 de novembre). Sant Antoni (17 de gener), i “Sant Andreu de juny”, amb motiu de la festa votada, durant la qual es celebra l ‘Homenatge a la Vellesa, de gran concurrència. Des de l’any 1980 el dia de la Mare de Déu (15 d’agost) es representa el <<Misteri>>, segons un text del segle XIV. Per Setmana Santa tenen predicament les participades i sentides processons organitzades per la confraria de la Sang, i que són tres al llarg del Divendres Sant. En el mes d’octubre es segueix resant el Rosari de l’Aurora pels carrers de la vila, precedit del <<cant dels versos>>.